Aquest cop ens endinsem en l’estudi de l’escultora i gravadora Mercè Riba, barcelonina de naixement i empordanesa arrelada des de fa més de 40 anys.

Mercè Riba ens rep al seu estudi taller situat al barri del Puig, un agrupament de masies, algunes dels segles XVII-XVIII del veïnat de Llampaies, prop de Camallera. “Fa quaranta anys, el 1979, vaig arribar aquí procedent de Barcelona, on vaig néixer ―ens diu―, i aquí és on he realitzat la meva obra, primer en un espai força petit i ombrívol i, més tard, vaig poder arreglar aquest espai, que és on treballo”. Val a dir que Mercè Riba, com a escultora, necessita per a la seva feina un espai gran, ja que sol fer força treballs de grans dimensions. El seu estudi actual està orientat al sud, d’esquena a la tramuntana, envoltat d’un pati des d’on es veuen camps de conreus i petits boscos de pins dispersos entre els conreus i les suaus ondulacions dels camps de l’Empordà. Ha plogut fa una estona però llueix un sol espectacular i un cel net de núvols, blau i clar de primavera que s’estén per damunt nostre. De fet, ara, a la primavera i a l’estiu, “treballo enmig dels dos espais, entre el taller i el pati, tant per la facilitat per la meva feina, que de vegades fa pols, com per poder gaudir d’aquestes vistes i del cel empordanès”, ens diu.

L’estudi, o potser hauríem de dir més aviat taller, gairebé no té parets: totes les superfícies estan ocupades per prestatges plens d’eines, estris, atuells i obres seves en diferents mides i materials per aquí i per allà, com un mena de cambra de les meravelles. “Per mi és com un desordre planificat, ja que sempre sé on tinc cada cosa i em sento acompanyada”. De fet, per companyia, compta quasi sempre amb la d’un gatet negre, en Lennin, que entra i surt quan vol i salta entre les peces i dos antics taulells de fuster que utilitza de suport per a les eines que necessita quan està treballant. L’altra companyia li dona la ràdio, que “escolto mentre treballo, especialment música clàssica a Ràdio 3 i La competència, dels Òscars, a RAC 1”. Ens diu que li agrada tant aquest programa que “de vegades em programo la feina en funció de l’horari d’emissió”.

Mercè Riba es va titular en escultura a l’Escola Massana (1976) i en pintura a la Facultat de Belles Arts (1980). Entre el 1978 i el 1982 forma part del col·lectiu d’artistes Taller Nou, amb el qual s’inicia en les tècniques calcogràfiques. És autora d’una obra profunda i intimista dins de la figuració expressionista.

Des del 1973 exposa les seves obres tant dins del país (Barcelona, Madrid, Bilbao, Girona, Figueres, Berga, Vic i Cadaqués) com a l’estranger (Nova York, Ginebra, Stuttgart, Luxemburg, Brussel·les, Anvers, Gant i Sant Genís de Fontanes). Entre el 1980 i el 1991 va donar classes de gravat i modelatge a Girona, Osca, la Bisbal i la Universitat de Barcelona.

Pel que fa a la seva obra pública, ha realitzat diverses obres de gran format, com el Sant Jordi i el drac, a la plaça de Catalunya, de Figueres; El llançador de Llampaies, a la plaça Major del seu poble; Monument a Josep Irla, a la plaça Josep Irla, de Girona; el Sant Lleí, escultura de marbre i resina a Sant Antoni de Vilamajor, Barcelona; el Crist de braços oberts, talla directa sobre fusta de til·ler, i Verge maternal, peça en terracota policromada per a l’església de Sant Antoni de Vilamajor, Barcelona, entre altres.

Com a dibuixant i gravadora, ha il·lustrat amb dibuixos i gravats els llibres de bibliòfil Cabaret, Contes comestibles (vol. 1 i vol. 2) i Trànsit, i recentment ha realitzat el llibre d’artista Errant. Actualment el seu projecte immediat és “la realització i publicació de dos nous llibres, que giraran entorn de l’escultura ―ens comenta―, encara que sempre surt algun encàrrec o alguna mostra per aquí o per allà, com ara la mostra col·lectiva que, amb el títol de Verd, va tenir lloc al Km7 Espai d’Art, de Saus, o la participació en l’exposició ‘Mulheres e cidadania’ a Porto (Portugal)”.

Per als seus dibuixos i gravats, l’artista disposa d’un altre espai annex on poder treballar, així com d’una gran sala on exposa de manera permanent part de la seva obra.

Acabarem amb unes paraules que li va dedicar l’historiador de l’art Francesc Miralles el 2002: “Mercè Riba, en aquests moments en què una bona part de l’art es decanta cap a l’espectacle i el buit, ens torna a un moment en el qual la passió íntima enllaça amb la societat i amb l’art. Per això la seva obra ens colpeix interiorment. I es converteix en consciència social.”

 Per saber més d’aquesta artista us podeu adreçar al seu web: www.merceriba.com