Si alguna cosa positiva hi hagut després d’aquests gairebé dos anys de pandèmia de covid ha estat la visualització, l’exposició i el treball del col·lectiu d’infermeria. Creus que, avui en dia, la societat valora més el vostre sector?

Per descomptat. Les infermeres, i els infermers, hem estat al peu del canó des del primer dia. Som un personal que sempre ha estat disponible als hospitals i als centres de primària i, malgrat que no ens hem d’oblidar del col·lectiu mèdic, hem de posar de manifest que nosaltres estem a primera línia, davant del pacient. No podem ni hem d’oblidar que el mes de març del 2020 es van haver de canviar radicalment tots els protocols, i es van crear circuits nous per on havien d’entrar les persones que no eren positives. Això va revolucionar la manera de treballar de tot el nostre sector. I amb l’agreujant que no teníem EPI, no teníem protecció, no teníem prou mascaretes i, per tant, les fèiem durar massa temps. Tothom recorda aquelles fotos en què les infermeres es posaven bosses d’escombraries per tenir una mica més de protecció. No hi havia prou protecció davant una pandèmia brutal que omplia de pacients tots els hospitals. Han estat dos anys de viure una situació de molt estrès i molta tensió, que sabem que és el que ens toca per la feina que fem, però que s’agreuja per altres problemes de la nostra professió.

Un d’aquests problemes és la manca de professionals?

És així. És un problema que no té una solució fàcil, però que fa molts anys que patim; molt abans de l’arribada de la pandèmia. Fa quatre anys, quan vaig accedir al càrrec de presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres/rs de Girona, ja denunciava la manca de professionals a causa de les jubilacions que es veien a venir. De fet, aquest va ser el tema estrella al fòrum de les professions sanitàries que va liderar la consellera Alba Vergés. Coincideix amb el pic del baby-boom, amb la generació que va obrir els grans hospitals i que ara es jubila. I això sense tenir en compte la diferència en el nombre d’infermeres que tenim a l’Estat espanyol en comparació amb la resta d’Europa. Diferències com que la ràtio a Espanya és de sis infermeres per cada cent mil habitants mentre que a la resta d’Europa és de vuit o nou, cosa que demostra aquesta falta de personal. El problema d’arrel és que tenim una sanitat que no està encarada a la prevenció de la salut, sinó que és una sanitat curativa: esperem a estar malalts perquè ens curin. I si les administracions no aposten per una sanitat preventiva és justament per la falta de personal.

La falta de personal comporta que sigueu un col·lectiu amb molt poca gent que estigui en situació d’atur…

Aquesta és una conseqüència però no és l’única. Fa tan sols quatre anys les infermeres es contractaven per dies i, fins i tot, per hores, la qual cosa provocava que moltes marxessin a treballar a l’estranger. Tots recordem la campanya que fa anys va fer el Regne Unit per contractar infermeres, i ara moltes d’elles, catalanes, hi estan treballant amb unes bones condicions de treball. Però una altra causa de la manca de personal és la falta de previsió per oferir més places a les facultats d’infermeria. Hi ha molta gent que vol estudiar el grau d’Infermeria, però les places són limitades i moltes persones no hi poden accedir. Maltractament, inestabilitat laboral i falta de previsió. A més, també hi ha una part del col·lectiu que deixa la feina; ho fa per diferents motius, és clar, però el més important és la pressió tan forta amb la qual hem de treballar. I aquests dos últims anys la pressió ha estat bàrbara. Com que falten professionals, les infermeres hem de doblar per poder cobrir els torns, cosa que suposa una doble pressió.

El proper any es té previst un augment de places per estudiar el grau d’Infermeria a les universitats públiques?

És el que ens han comunicat. Es preveu que hi haurà sis-centes places més a Catalunya per estudiar el grau d’Infermeria. I, en concret, a la Universitat de Girona hi haurà seixanta places més. Tot i això, a partir del proper mes de setembre hem de comptar quatre anys, que és el que duren els estudis. A més, hem de tenir en compte que no tothom acaba la carrera en el temps ni en la forma establerts. És cert que la pandèmia ha forçat la contractació de professionals, i aquests professionals no s’haurien de perdre.

Si a curt termini no hi ha possibilitat de tenir més infermeres, les administracions haurien de contractar-les a l’estranger?

Sí que es podria replantejar oferir unes bones condicions econòmiques i laborals per contractar a l’estranger, però el cert és que tots els professionals sanitaris cobrem poc. El personal d’infermeria cobrem 1.700 euros de mitjana; en canvi, per una feina amb menys responsabilitats, menys pressió i menys estrès es pot cobrar al voltant dels 1.400 euros. Compensa? I amb l’agreujant que a Catalunya, en tenir una sanitat concertada, ens trobem que el personal de l’Hospital Trueta cobra més que el de l’Hospital d’Olot o el de Figueres. I si hem d’escollir anem allà on ens paguen més i on tenim més bones condicions laborals. I el mateix passa amb l’assistència primària, on s’han adequat més places: estem veient que moltes infermeres deixen els hospitals per anar a treballar a ambulatoris, on la jornada laboral és de dilluns a divendres. El problema de personal és endèmic i amb poques solucions a curt termini si no es milloren les condicions laborals i els salaris. I el cas més clar és que arran de la cinquena onada de la pandèmia es van contractar sis-centes infermeres d’Andalusia que, després, van ser acomiadades. Si funcionem d’aquesta manera mai aconseguirem tenir una plantilla estable. Això és un maltractament que fa que quan es tingui una altra urgència potser no tornin. Cal previsió.

Una altra de les mancances que té el col·lectiu d’infermeria és la seva categoria laboral dins el sistema sanitari?

És una reivindicació de fa temps: la falta de reconeixement. La carrera d’infermeria és el que es coneix com un grau i, per tant, té una durada de quatre anys. Exceptuant les carreres de medicina i arquitectura, que duren més, tots els graus són de quatre anys. El problema que ens trobem és que, per exemple, una biòloga que treballa amb mi, al mateix hospital i havent fet un estudi de quatre anys igual que jo, té una categoria diferent de la meva: ella es considera A1 mentre que jo soc A2. Això comporta, per una banda, un salari més reduït i, per l’altra, el fet de tenir un sostre professional que fa que el personal d’infermeria no puguem accedir a determinats càrrecs, precisament per aquesta falta de reconeixement. No podem formar part, per exemple, d’una secretaria de la Generalitat o de llocs on es prenen decisions sobre sanitat, tot i que som un col·lectiu majoritari dins el sector sanitari i malgrat haver fet un grau com qualsevol altre professional universitari que, en canvi, sí que hi té accés. És un greuge comparatiu, com també ho és la manca d’especialitzacions d’infermeria. Estem parlant, més que d’un tema econòmic, tot i que també és important, d’un tema de reconeixement professional. I tot plegat provoca que falti personal d’infermeria als hospitals. Un problema greu al qual s’ha de donar una solució urgentment.