Com va viure el col·lectiu d’infermeria la primera onada de la Covid?

Com tots els professionals de l’àmbit sanitari, les infermeres ens vam trobar amb una situació nova, totalment desconeguda. Ens vam veure obligades a treballar d’una manera totalment diferent. Tots els centres de salut tenim protocols i procediments molt pautats i tot es va haver de canviar radicalment. Per separar l’accés als centres sanitaris de persones no positives de les que tenien Covid es van crear nous circuits. Tot plegat va revolucionar la manera de treballar en el nostre sector. A més, amb el greuge que no teníem EPIs. Les mascaretes les havíem de fer durar massa temps. Tothom recorda aquelles fotos en què les infermeres es posaven bosses d’escombraries per tenir una certa protecció davant d’una pandèmia que va col·lapsar tots els hospitals.

El nivell d’estrès durant la primera onada de la Covid va posar el personal sanitari al límit?

Les infermeres estem a primera línia de foc, som les que rebem els pacients i els seus familiars, les que els ubiquem, les que els fem les primeres cures, les que entrem i sortim constantment de les habitacions per donar servei al pacient… Amb el col·lapse que es va produir als centres sanitaris durant la primera onada, el nivell d’estrès que vam patir va ser molt alt. D’una banda, vam tenir por de contagiar-nos i de poder contagiar els nostres familiars, ja que com a professionals de serveis essencials no vam estar confinades, i d’altra banda, vèiem com es morien molts pacients i els familiars no els podien veure. Els hospitals es van convertir en una mena de camp de batalla on ens venien cada dia multitud de pacients, molts d’ells gent gran que acabaven intubats, i les UCIs de tots els centres estaven plenes. La situació va ser dura i ens va posar a prova a tot el personal sanitari.

Amb l’experiència de la primera onada, la segona va ser diferent?

Mentre que la primera onada va afectar més els grans hospitals, la segona la van patir més els centres d’assistència primària. El nostre col·lectiu està acostumat a treballar en primera línia i el fet d’haver de fer assistència als pacients per via telefònica ens va suposar igualment un estrès molt elevat. S’havien d’atendre moltes patologies, no només la Covid, i el personal estava al límit per la sobresaturació de feina.

S’ha fet palesa la manca de personal d’infermeria?

Amb la pandèmia s’ha fet més evident que mai un problema que arrosseguem de sempre: la manca d’infermeres al nostre sistema de salut. Entre el personal mèdic, molts professionals han fet teletreball, ja que, sobretot durant la primera onada, s’atenia prioritàriament persones amb Covid i les intervencions i consultes per a altres patologies es van anul·lar o es van reduir al mínim. En canvi, el nostre col·lectiu va estar a primera línia en tot moment, i s’ha demostrat que han faltat infermeres.

Durant la primera onada es va contagiar de Covid un 12% del personal sanitari, justament per la falta de mesures de protecció a l’hora de treballar amb els pacients. Ara, a la tercera onada, els contagis han vingut més per contactes externs: els contagis venen de fora de l’hospital perquè a dins les mesures de protecció són molt més segures. És l’única manera de prevenir un brot.

El col·lectiu d’infermeria és l’únic que està a primera línia?

Tot el col·lectiu d’infermeria estem molt acostumats a estar al costat del pacient. El metge fa la visita i se’n va, però nosaltres estem les 24 hores del dia amb el pacient: quan et truca hi vas, quan plora o quan té por l’escoltes, li subministres la medicació, l’acompanyes… I el fet de no poder tenir els familiars al seu costat perquè no podien entrar a l’hospital va ser un pes molt més gran sobre nosaltres. I a això s’hi afegia la nostra por. Si estàs bé, sense pors i sense l’estrès generat per tantes hores de treball sense descans, és molt més fàcil ajudar una altra persona, sobretot si és algú que s’està morint. Moltes infermeres han sol·licitat tractament psicològic justament per aquest fet. L’estrès ha estat immens.

La falta de personal no és un problema nou que ha aparegut amb la Covid.

Fa tres anys ja anunciàvem la falta personal d’infermeria. I ho denunciàvem primer perquè als hospitals grans, com l’Hospital Josep Trueta, el Bellvitge o a la Vall d’Hebron, molts dels seus professionals d’infermeria en tenen al voltant de seixanta anys. L’any passat es van jubilar moltes infermeres a l’Hospital Josep Trueta de Girona, però aquest any, el que ve i el següent se’n jubilaran moltes més. Hi ha hospitals com el de Figueres, que és més nou, on el gruix d’infermeres tenen al voltant de cinquanta anys. Aquests centres tindran el problema d’aquí a una dècada. Ens hem adonat que el nostre sistema sanitari no estava tan ben preparat com ens havien dit. Falta sobretot dotar de moltes més infermeres l’atenció primària, on s’hauria de desenvolupar tot el tema de la prevenció i promoció de salut. Reivindiquem una salut pública de qualitat, i això implica tenir més personal mèdic en general, i sobretot molt més personal d’infermeria. Per posar uns exemples: la ràtio d’infermeres per cada 1.000 habitants aquí és de 5,9 infermeres, mentre que a França és de 9,5, a Alemanya de 13 i als països nòrdics d’entre 14 i 15… En aquests moments la infermeria és un sector sense atur, i això significa que falten infermeres.

És un problema molt greu?

Evidentment. Aquest estiu, per cobrir les vacances, serà un caos. No hi ha prou personal i això ens obliga a fer més hores de les que ens toquen. Això té un límit, i més amb les circumstàncies d’aquest any que hem viscut. Des del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Girona  (COIGI) no hem deixat de reclamar que a les universitats s’augmentin les places que es garanteixen als professionals de la salut per a estudiants d’infermeria. Perquè si el que volem és no només cobrir el que falta ara, sinó anar encaminats a una sanitat diferent on l’atenció primària sigui més forta, falten més infermeres. Les universitats han començat aquest any a tenir més places, però tardarem quatre anys a veure els efectes d’aquesta mesura.

Moltes infermeres van emigrar a altres països de la Unió Europea. És hora que tornin?

És una altra via per treballar, fer que les infermeres que van marxar fa anys a diferents països retornin. Però aquí entra un nou factor, el salarial. En comparació amb la resta d’Europa, els sous aquí són molt més baixos. Actualment, moltes infermeres i infermers tenim màsters, especialitats d’infermeria i doctorats que no estan reconeguts. Al final, és un tema de diners i no sé si després de tota aquesta crisi n’hi haurà prou per a un sou digne. Però no només és un problema salarial, s’ha de recordar que abans de la crisi de la Covid a moltes infermeres i infermers se’ls contractava molt precàriament, per dies o només per substitucions de baixes i vacances. Això també va motivar que moltes professionals del nostre sector marxessin a l’estranger a la recerca d’una estabilitat laboral que aquí no tenien. La solució és molt complicada. S’ha d’aconseguir que augmentin les places a les universitats i intentar que retornin les professionals que han marxat a l’estranger oferint-los estabilitat laboral aquí. Una de les altres reivindicacions, tal com passa en l’ensenyament, és l’edat de jubilació. Potser no és el millor moment per plantejar-ho, però és cert que el col·lectiu d’infermeria està sotmès a un estrès enorme i alguna solució equivalent a les dels mestres s’hauria de buscar.

Els sanitaris sou un sector eminentment vocacional?

Totalment cert. Però creiem que la nostra vocació ha de tenir la seva compensació justa, amb un salari digne i amb mesures que evitin que hàgim de treballar moltes més hores de les que ens corresponen.

Quins serveis oferiu des del Col·legi al col·lectiu?

Totes les infermeres i els infermers que fan assistència tenen l’obligació legal d’estar col·legiats. És una garantia tant per al centre assistencial on treballen com per als pacients. La col·legiació és l’aval que la infermera o l’infermer ha cursat uns estudis universitaris reglats i té una titulació oficial. Estar col·legiats, a més, els permet estar coberts per una assegurança de responsabilitat civil professional. A banda del control dels professionals, el col·legi actua com a mitjà de pressió per millorar la sanitat pública, així com la prevenció i la promoció de la salut. Els membres que formem la Junta de Govern del COIGI representem les nostres companyes i companys, en molts fòrums sanitaris que s’organitzen, i creiem que és la manera de fer arribar les nostres demandes a tots els estaments oficials.

Com es promociona la salut des del col·lectiu d’infermeria?

Bàsicament es tracta de parlar amb les persones. Promocionar la salut porta implícita la prevenció. La infermera explica i transmet la importància dels bons hàbits per tenir una vida saludable. D’aquesta manera, facilitaríem descongestionar en un futur les àrees assistencials. La gent cada cop viu més i és important que tothom porti una vida saludable perquè, si no, es va cap a un col·lapse sanitari. Nosaltres insistim sovint, davant les autoritats sanitàries, en la importància del paper de les infermeres, el col·lectiu més gran de tot el personal sanitari.

El col·lectiu d’infermeria és majoritàriament femení…

És així! I suposo que ho és perquè totes portem a l’ADN el nostre aprenentatge sense oblidar que la cura de les persones al llarg de la història l’han portat a terme les dones. Tot i que en l’actualitat no només és la cura, sinó que també hi ha la part tecnològica, la part d’investigació, la part de formació, la de docència, etc. Les infermeres no només curen, sinó que fan moltes altres funcions. Però és cert que la part vocacional de curar i cuidar les persones té a veure amb el fet de ser dones. De fet, ara hi ha més metgesses que metges i en general tot el sector sanitari és majoritàriament femení. Els infermers homes acostumen a preferir més les urgències i les emergències i, malgrat que hi ha de tot, a les dones ens agrada més tota la part assistencial a l’hospital, a l’atenció primària o a la sociosanitària amb la gent gran.

Les especialitats d’infermeria són un altre cavall de batalla?

Actualment hi ha set especialitats d’infermeria reconegudes oficialment: pediatria, salut mental, familiar i comunitària, medicoquirúrgica, geriatria, llevadora i infermeria del treball. La realitat és que hi ha comunitats autònomes on algunes d’aquestes especialitats estan reconegudes i les retribueixen com a especialitats i en altres comunitats no. A Catalunya només estan reconegudes econòmicament les llevadores. És un tema per resoldre perquè la realitat és que moltes infermeres de Lleida se’n van a l’Aragó a treballar perquè allà els reconeixen especialitats que han estudiat durant dos anys i que Catalunya no els reconeix. En general, els estudis d’infermeria d’aquí tenen molt de prestigi i a Europa se’ns considera professionals molt ben preparades. Per aquest motiu, diferents països reclamaven infermeres espanyoles, sobretot a Alemanya i el Regne Unit. Actualment tenim un altre repte: la prescripció infermera.

Què és la prescripció infermera?

Des del 2004 tots els col·legis d’infermeria de Catalunya estem treballant per aconseguir la implantació de la prescripció infermera. Fa uns quants anys, el Govern espanyol va aprovar un decret que deia que el personal d’infermeria no podia prescriure ni administrar absolutament res que no estigués prescrit i signat pel metge. Aquesta norma generava situacions complicades, com quan una infermera anava al domicili d’un pacient i li curava una ferida o li posava una pomada, i necessitava el vistiplau del metge. Ara, a partir del decret català de la prescripció infermera, les infermeres ja poden prescriure legalment el que necessiten per fer la seva feina i això ens dona tranquil·litat i una total cobertura legal. Vull aclarir que com a infermeres prescrivim material i medicació no lligada a prescripció mèdica. Ara per ara, perquè una infermera pugui prescriure ha de tenir més d’un any d’experiència. El fet que les infermeres i els infermers puguin prescriure comporta un estalvi de temps increïble.

Les vacunacions contra la Covid començaran a ser massives. El col·lectiu està preparat per aquest nou repte?

Aquest és el repte d’aquest any. Per les residències de gent gran vam haver de sol·licitar voluntàries per tal de fer tot el procés de vacunació. Cal dir que ho fan en el seu temps lliure. Aquestes infermeres voluntàries han hagut de fer un curs per aprendre a administrar cadascuna de les diferents vacunes que s’estan posant. Quan arribin les vacunacions massives estarem ben preparades per afrontar aquest repte. Encara hi ha centres assistencials petits, on el personal sanitari encara no està vacunat i això suscita un cert nerviosisme de tots els sanitaris. Des del Col·legi vetllem perquè totes les infermeres i els infermers de Girona puguin rebre la vacuna al més aviat possible i puguin continuar atenent tots els pacients amb les màximes garanties.