Vas ser víctima de violència masclista…

Així és. Tinc 52 anys, soc filla de Riudellots de la Selva i en fa dos vaig ser víctima de violència masclista o de gènere, com li vulguis dir. I arribes en aquest punt sense que puguis pensar mai que ho poguessis ser. I ser-ho amb la persona que t’has casat, que l’estimaves i que et vol eliminar del mapa, físicament i psíquicament… És molt fort i el cervell no està preparat.

Quant temps vas estar casada amb aquesta persona?

Hi vaig estar tres anys convivint. Sí que amb el pas del temps vas veient signes autoritaris d’aquesta persona amb tercers, com ara que es creia superior als altres o que tot ho feia molt bé. Als inicis no me’n vaig adonar, però a poc a poc vaig anar veient que ningú se salvava, ni familiars, ni amics seus, ni meus, ni ningú.

Però quan hi ha un vincle emocional molt fort amb una persona, com era el meu cas (jo estava enamorada!), aquest vincle no permet llegir tots els indicadors i les alertes que hi ha. I arriba un punt que pots ser-ne una mica conscient, però no ho vols veure perquè, per altra banda, a tu com a parella t’està cuidant, mimant i estimant molt. Al final he vist que totes les víctimes seguim aquest patró. Ens costa molt saber que som víctimes.

A vegades pensem que els maltractaments, siguin psicològics o físics, només passen en un segment de la població…

Està generalitzat. Jo vaig patir maltractaments tant psíquics com físics i et puc dir, després de parlar amb altres dones víctimes de violència masclista, que aquests personatges estan en qualsevol classe social, en qualsevol edat i en qualsevol indret. Des de fora es creu que això només passa en entorns desafavorits, amb gent amb poca cultura i recursos, i no. És bo parlar-ne i en aquest llibre queda palesa tota la situació que pot envoltar un maltractament.

Després del trauma que et va suposar, et poses a escriure aquest llibre. Neix com una teràpia?

Aquest llibre neix després del dia D, que anomeno jo, de l’episodi crític de violència que vaig patir. Després de tres mesos anant a teràpia vaig decidir posar sobre el paper totes aquestes vivències, sabent que ho feia per a mi –molts cops plorava escrivint–, però també per ajudar altres persones que han estat víctimes. La Maite, la protagonista de la novel·la, soc jo.

D’una banda, és un relat autobiogràfic perquè totes les escenes que explico al llibre les he viscut. Cap escena està inventada i no hi ha cap tipus de dramatisme en res. Però, d’altra banda, el format és novel·lat perquè no volia que fos un diari personal. Volia que fos un assaig, per donar molta informació, ajuda i punts de reflexió per als lectors. És un llibre que incomoda. És dur.

A vegades al llibre utilitzes el sarcasme com a via d’escapament?

No volia fer un llibre victimista. Mai no m’aferro a la posició de víctima. I a la novel·la, per una banda, descric fets molt punyents, cruels i fins i tot esperpèntics. Tots reals. Però, per altra banda, a vegades les situacions poder arribar a ser tan esperpèntiques que tiro del sarcasme per tal de descriure determinades situacions o comportaments.

Ets psicopedagoga, exerceixes de coach, fas conferències, t’entrevistes amb persones del món de l’empresa… Costa tant veure que estàs convivint amb un, com tu l’anomenes, psicòpata?

La meva psicòloga em va dir justament que, en el meu cas, trenco molts esquemes. I que a una persona com jo li passi també té a veure amb el mèrit dels maltractadors. I sí, l’anomeno psicòpata perquè té totes les característiques per ser anomenat com a tal. Són tan bons amb la seva maldat! Et treballa sense que te n’adonis, et tracta com una reina, fa veure que som ànimes bessones…

Hi ha una fase d’enlluernament que cultiven molt i ells subtilment van introduint la segona fase, que és el maltractament psicològic. No és involuntari. Saben perfectament què estan fent i se’ls enrefumen les conseqüències. Et fan petita, et minen l’autoestima. És una conducta perfectament estudiada per aquests energúmens.

Però quan arriba un episodi de maltractament físic tot això cau pel seu propi pes…

En el meu cas, la part de maltractament físic va ser l’última nit de convivència que vam tenir, perquè després va venir el SEM, la policia, els jutjats… Però hi ha molts casos que ni amb aquest avís directe continua la convivència: hi  ha l’estat econòmic, el fet de tenir fills, si té família a prop o si té un lloc alternatiu per fugir, entre altres. Són molts els condicionants que fan que una dona maltractada continuï convivint amb un psicòpata i no ho denuncien perquè si no tenen una vàlvula d’escapament es troben indefenses.

Abans d’aquest episodi de violència física una bona amiga em va preguntar com és que podia viure amb un psicòpata. I això em va fer reflexionar i vaig anant lligant molts episodis de la meva convivència dels quals no era del tot conscient. Quan em vaig moure per posar fi a la relació amb la meva advocada, aquesta em va advertir que anés amb molta precaució i que tingués sempre el mòbil a punt per trucar al 112. Malgrat que era conscient ja del maltractament psíquic que patia, veia impossible que la meva parella m’aixequés la mà.

Quan li vaig comentar que volia posar fi a la relació, ell va veure que perdia la seva dominació i en qüestió d’una setmana va aparèixer el primer i únic episodi de violència física, una batalla per la supervivència en el llit de matrimoni. I no exagero. Aquesta és l’última imatge de convivència que tinc amb el meu maltractador. El cervell queda molt trastocat. I em vaig refugiar a casa de la meva veïna.

Amb aquesta entrevista dones unes pistes del que podrem llegir al llibre, un testimoni colpidor en primera persona…

Aquest episodi final va ser l’1 d’agost del 2020, i segurament la pandèmia i el confinament van ajudar a accelerar tot el procés. Hi ha un pudor i una vergonya molt gran a l’hora d’explicar-ho i obrir-me amb tots els meus lectors. Això m’ha servit per conèixer altres dones víctimes de violència i estic feliç de poder ajudar. Però compartir-ho costa. Som moltes vegades qüestionades. Víctima i revictimitzada per part de la policia, dels jutges, de coneguts…

Jo m’he sentit valenta escrivint això i vull que les dones en la mateixa situació que la meva també siguin valentes. El món és un lloc meravellós per viure i hi ha molta gent bona. Només un 4% són així de dolents. El llibre està tenint molt d’èxit. Va sortir al novembre i ja anem per la segona edició. Estic fent xerrades a instituts i és una experiència molt necessària.

Creus que et pots tornar a enamorar?

Jo soc una persona molt entregada en l’amor. Tinc el cor obert, però ara vaig amb molta més prudència.