Icona de la Nouvelle Vague, parella de Jean-Luc Godard des de 1959 (a qui li deu bons moments però també alguns dels pitjors episodis de la seva vida), mare d’un fill que va morir abans de néixer, actriu, cantant, escriptora i directora danesa, Hanne Karin Bayer (1940), artísticament coneguda amb el nom d’Anna Karina com a tribut al personatge de Lev Tolstoi, va mantenir una mala relació amb la seva mare i un diàleg quasi inexistent amb el seu pare.

Més enllà de la-dona-de-Godard, Karina va escriure quatre novel·les, Vivre ensemble (1973), Golden city (1983), On n’achète pas le soleil (1988) i Jusqu’au bout du hasard (1998) i és autora del guió i la direcció de dues pel·lícules. A la primera, tothom li deia que busqués un director masculí perquè li fessin cas, que si signava ella li tancarien les portes als nassos pel fet de ser dona. Sí, patètic. El film és una excel·lent anàlisi sobre la convivència en parella, una obra que va passar per alt, de la qual no es va parlar, que fins i tot es va menystenir perquè l’havia escrit i dirigit una dona.

Espontània, moderna i preciosa, Anna Karina va encisar Godard des del primer minut. La seva era una relació apassionada però també explosiva en tots els sentits. Ell utilitzava diàlegs reals que la parella tenia a casa per als guions de les seves pel·lícules. Un mecanisme pervers, però també eficaç. La història de Karina és tràgica. Es va escapar als disset anys, va anar a França i va viure de manera indigent. Els seus ulls, la seva pal·lidesa i el seu francès melòdic van enamorar Godard, que la va veure en un anunci de sabó i la va voler per a ell.

A partir d’aquesta trobada, Anna Karina passà a ser un eix central de la Nouvelle Vague, un tipus de cinema que transgredia els cànons tradicionals i destacava per la seva simplicitat i llibertat tècnica. La improvisació, la renovació del llenguatge, els espais oberts i les imatges ja mítiques en blanc i negre de barrets, cigarretes i noies amb els cabells curts. Pel·lícules protagonitzades per personatges com Anna Karina, que discuteixen sobre la condició humana i que mostren la seva vida quotidiana sense cap mena d’artifici. El cinema era la vida. I de vida, la Karina, en tenia per donar i per vendre. La duia tota incrustada als ulls de gata amb què es mirava Godard des del tron de l’Olimp.