“–Os elegí porque necesitabais este lugar, tanto como este lugar a vosotros.

–¿Por qué tachaste mi nombre de la pared?
–Porque te convertiste en madre. Solo es una línea de tiza, el trabajo es tuyo si lo quieres, Kate.” (Perdidos)

Des que vaig ser mare, em trobo de vegades amb mirades de desaprovació. Som una societat acostumada que les mares de petits s’arrosseguin esgotades però parlin meravelles dels seus fills, encara que no puguin ni obrir els ulls després d’una nit de batalla campal.

La Bruna no ens ha donat massa males nits, les coses com són. En gairebé un any i mig de vida, les nits que no ens ha deixat dormir no arriben a cinc. Però també és cert que hi ha hagut nits que, després d’un biberó de matinada, ha trigat més d’una hora a adormir-se, es veu que a aquelles hores té moltes coses a fer! I sí, ella acaba adormint-se d’esgotament, però l’adult que l’ha tingut en braços i per fi la diposita adormida al bressol es queda ben desvetllat.

I aquí venen les mirades de censura. L’endemà he comentat estar esgotada, a haver dormit poquíssim, la Bruna m’ha donat la nit. I he rebut mirades escandalitzades mentre em diuen: “Tu què et pensaves, això és ser mare, no et pots queixar!”

Doncs sí, em queixo. I això no vol dir que no m’estimi la meva filla! Però em queixo. Perquè cagar-me en tot després d’haver dormit tres hores no vol dir que no l’estimi. Renegar com una camionera perquè no hi ha corrector d’ulls que dissimuli les bosses sota els ulls no vol dir que no l’estimi. Remugar com una bruixa perquè necessito quatre tes enormes seguits per engegar el meu cervell esgotat no vol dir que no l’estimi. El que passa és que el fet d’estimar-la no fa que jo no necessiti dormir.

Em queixo quan porto una hora seguida escoltant El Pot Petit i tinc ganes de posar Elton John. I això no vol dir que no m’estimi la meva filla. Em queixo quan he mirat no sé quants capítols seguits de Daniel The Tiger i necessito veure algun documental de qualsevol assassí en sèrie (en soc addicta, ho confesso). I em reitero: m’estimo la Bruna per sobre de tot. Em queixo quan he de seguir llegint llibres sobre educació en positiu quan tinc diverses novel·les de misteri que se m’estan acumulant i em moro de ganes de llegir. Però torno a aclarir que m’estimo la meva filla més que a mi mateixa.

Deixem d’estigmatitzar les mares per no ser santes i màrtirs. Les dones, tot i ser mares, tenim gustos propis, desitjos propis i vida pròpia. Som mares però volem seguir mirant una estona el que ens agrada a la tele, escoltant la nostra música, passant estones de lleure a soles i cuidant tant el nostre cos com la nostra ment. Només així ens sentirem més satisfetes i felices i, en conseqüència, serem encara més bones mares.

I hi diu una orgullosa mala mare. No vull oblidar la Iolanda, que ja existia molt abans de convertir-se en la mami de la Bruna.