Cinc anys després de l’1 d’octubre. Sense adjectius, sense descripcions, perquè no calen.

No solament tothom ho va constatar, sinó que sabem de què parlem, perquè tothom, absolutament tothom, tant si hi va participar com si no, en té un record personal molt present. Sigui per la visualització d’unes imatges, sigui per uns cops de porra rebuts intencionadament o simplement fortuïtament, sigui per la perseverança en la lluita, o per la consciència col·lectiva de moment històric… Només de dir “1 d’octubre”, la ment se’n va als fets concrets de l’any 2017.

Per què? Perquè l’1 d’octubre és un dia en què es gesta un canvi polític profund de tota la ciutadania. Aquell dia avancem, més que mai, en la idea conceptual de poble com a subjecte i el referèndum pren vida pròpia com mai no havia passat. Les institucions i el govern vam iniciar l’organització, i alguns ho hem pagat amb presó i exili, però va ser la gent que el va convertir en un punt de no retorn, en un acte democràtic de repte col·lectiu i d’èxit.

Malgrat els 1.221 dies passats a la presó, una inhabilitació de dotze anys que no m’ha permès tornar al món educatiu, i una falsa acusació de malversació pendent de resoldre en un tribunal de cuentas, soc de les que penso que recuperar l’esperit de l’1-O és clau per a l’apoderament social, per guanyar com a poble, per a un “tornarem a fer-ho, però millor”.

Com deia, la repressió de l’Estat ha provocat estralls físics personals, psicològics i col·lectius, però ara, després de cinc anys d’aquell dia, sabem que hem de generar marcs nous, convertir el dol en energia d’una vegada per totes, malgrat que sovint el nostre adversari ens ha vulnerat drets fonamentals, perquè com ens recorda el poeta Martí i Pol: “Cap silenci no pot dallar l’esclat de l’alba”.