Abans que s’acabi l’any 2023, en què es commemora el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, cal que recordem aquesta figura com a personalitat clau en el que en podríem anomenar cultura del pacte per arribar a avenços en moments polítics i socials determinats.

Malgrat que el sobrenom de Seguí sembla el d’un personatge de ficció, va ser una personalitat clau en l’origen i l’evolució dels moviments socials al nostre país.

A principis del segle xx, bona part de la Catalunya industrial patia una espiral de violència. Era l’època del pistolerisme, en què obrers i sicaris a sou de la patronal s’enfrontaven a trets pel carrer i, al mateix temps, vagues i friccions ideològiques eren el dia a dia en la quotidianitat. Salvador Seguí, en aquests moments, s’erigeix en líder de la classe obrera i aconsegueix fites inimaginables en aquella època, com la jornada laboral de les vuit hores.

El seu lideratge es va consolidar a la CNT. Una organització sindical potent, eficient i reivindicativa, capaç de plantar cara als abusos de la patronal. És l’època de les grans vagues reivindicatives a Barcelona, com la vaga de la Canadenca, l’any 1919. Això va fer que la victòria obrera induís la burgesia industrial catalana a respondre a la vaga amb acomiadaments generals i a fomentar el contraterrorisme patronal —amb sicaris inclosos—, i també a exigir a l’Estat la repressió total del moviment obrer. El resultat va ser una etapa de violència desfermada pels carrers de Barcelona que va provocar centenars de morts, entre els quals hi hagué l’assassinat de Salvador Seguí. Més endavant, es produí el cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera, que, amb la forta repressió del catalanisme, van provocar l’esclat de la victòria republicana arreu de Catalunya el 1931.

Amb el pas del temps, la figura de Salvador Seguí ha estat reivindicada i alhora amagada. Reivindicada en temps de democràcia, com els anys trenta durant la II república. El franquisme va provar d’esborrar-lo de la memòria, però el seu nom es va recuperar durant la Transició, amb llibres de la seva biografia i programes de divulgació.

Ara, aquest 2023, cent anys després i en un moment polític i social de reivindicacions nacionals i de pactes polítics, el seu discurs i la seva figura són més vigents que mai.

Ell va lluitar pels drets laborals sindicals i socials dels catalans des del sindicalisme (l’anarquisme, en aquell temps) i la catalanitat. En una època, doncs, en què sovintejaven les armes i les bombes, per a ell la paraula i el pacte van ser les armes principals per avançar en una societat diversa que volia ser lliure.

Més enllà de la seva personalitat atractiva, recuperar la seva figura ens recorda que els avenços socials i nacionals no han estat producte de la bondat d’alguns prohoms, ni del sistema capitalista, ni d’enfrontaments letals de guanyadors i vençuts, ni del tot o res… Sinó de la lluita continuada en una pràctica fervent de ser resilents en la defensa dels ideals socials i nacionals com a dues cares d’una mateixa moneda —lluita nacional i social indestriables— i de mantenir l’esperit de la cultura del pacte.

Els temps han canviat, però el seu testimoni ideològic hauria de ser viu sempre, per resoldre conflictes polítics, socials i nacionals.

Recorda que pots llegir molts més articles i notícies “fent click” al seguent enllaç (pàgina 35):