Em dic Anna Carreras Castañer. Vaig néixer a la Cellera de Ter però he viscut des dels tres anys a Girona.

No soc gaire conscient de quin va ser el moment en què vaig decidir que volia ser metge, però crec que va arribar de manera natural. Anava a la consulta del meu pare i veia el tracte que tenia ell amb els pacients, i això em va anar enamorant de la professió. També és veritat que molt aviat vaig canviar i deia que volia ser cirurgiana.

De petita era molt bona estudiant i molt pocatraça practicant esports. Això va fer que els pares decidissin que les activitats extraescolars era millor dedicar-les a estudiar idiomes. Així hem arribat fins al dia d’avui, que parlo perfectament quatre idiomes: la meva llengua materna, l’anglès, l’italià i l’espanyol; i a més a més el francès i l’alemany, en què puc expressar-me amb bastanta més solvència del que crec jo mateixa però que no els domino, es podria dir.

Hi va haver uns anys en una escola que van marcar la meva vida i el meu caràcter. Ho vaig passar molt malament per culpa de les companyes de classe, però vaig tenir la sort de caure en mans d’un àngel: la professora Àngela Ferrer. Ella va veure el que passava i em va transmetre la seva passió per la lectura i l’escriptura. Llegir em transportava a mons paral·lels i em donava una visió àmplia. Gràcies a ella vaig sobreviure aquells anys durs i li dec a ella molt del que sé. Un dels meus llocs màgics de Girona és la Llibreria Geli. Sempre vaig allà a comprar els llibres i el seu aroma m’encisa. Em podria perdre hores mirant els seus prestatges fins al sostre. Crec que l’idil·li amb la llibreria va començar a l’època dura a l’escola, però s’ha allargat fins ara; i puc dir que, el dia d’avui, quan estic capficada, no hi ha res millor que anar a perdre’m pels carrers del Barri Vell i acabar a la Geli comprant un llibre.

Escollir estudiar traumatologia va ser una elecció obligada pel fet que no vaig poder escollir cirurgia plàstica, perquè no vaig tenir prou nota. Vaig passar una petita crisi per aquest tema, però el meu cosí, en Pau, que és traumatòleg, em va trucar un dia i em va dir que ell m’havia vist fent les pràctiques de traumatologia i que definitivament havia nascut per a això, i crec que va encertar. Des de petita m’han agradat els puzles i tractar les fractures dels ossos és molt similar.

L’arribada al Parc Taulí de Sabadell per formar-me com a traumatòloga va fer que coincidís amb una de les persones que m’ha influenciat més com a traumatòloga. És el meu tutor i gairebé un germà gran: el Dr. Pedro Luis Esteban. Apassionat per la traumatologia i pel món del motor com jo, em va portar a Montmeló i em va obrir un univers. Vaig començar a treballar al circuit en una corba d’aquest i a poc a poc, gràcies al meu domini amb idiomes i a la feina ben feta, vaig entrar a formar part de l’equip de la clínica del circuit. Aquí és quan van començar a enllaçar-se la meva feina dins i fora de l’hospital. El meu interès pel pacient amb politraumatisme, resultat en moltes ocasions d’accidents d’alta energia, fa que a dins de l’hospital tendeixi a les seccions de trauma dedicades al tractament de fractures; a més a més, començo a buscar la millor formació en el tema. El dia d’avui crec que he fet i aprovat els cursos amb més prestigi a escala internacional en el tractament del pacient politraumàtic i soc professora en alguns màsters i cursos que hi estan relacionats.

Des de fa anys, tinc les llicències internacionals per ser directora mèdica en carreres de motos i cotxes de la Federació Internacional de Motociclisme (FIM) i la Federació Internacional de l’Automòbil (FIA), respectivament.

Pel que fa a l’àmbit hospitalari, m’involucro amb el comitè del pacient politraumàtic del Parc Taulí i llavors guanyo una plaça a l’Hospital Clínic, i arribo al novembre del 2019. L’Hospital Clínic és considerat el millor hospital del país (el 21è del món) i el 34è del món en el servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia, segons Newsweek. Això et suposa un nivell d’exigència professional que et fa treure el millor de tu per estar a l’altura de companys que són referència a escala mundial.

Poc després d’entrar al Clínic va arribar la pandèmia. Parlant amb companys italians a finals de febrer, em van dir que la situació allà era molt crítica i que faltaven mans a l’UCI. Aquest fet em va portar a oferir-me a ajudar les unitats de l’UCI del meu hospital coordinades pel servei d’anestesiologia. Vaig haver d’estudiar molt per poder ser útil en una àrea que té poc a veure amb la traumatologia. L’experiència personal i professional viscuda no té preu. Es va crear un clima de companyonia espectacular i d’aquí hem sortit reforçats i amb molts projectes conjunts amb els companys d’altres especialitats. La pandèmia ha estat terrible perquè les generacions d’avui vivim com vivim gràcies a la gent gran, que van treballar molt de valent perquè heretéssim el país que tenim ara. Aquesta gent s’han mort sols a casa i als hospitals, i això no és just. El millor patrimoni que tenim com a societat és la nostra gent gran amb la seva experiència i no hem pogut estar amb ells, i això encara arriba a ara.

El juliol de 2020 em va contractar l’equip mèdic de Ferrari, i em vaig convertir així en la primera metgessa dona i en la primera persona no italiana que ha passat a ser part dels cinc metges que acompanyen la Scuderia Ferrari en algun dels seus campionats (Ferrari Challenge o Fórmula 1).

Aquest any he entrat a formar part de la Comissió Mèdica de la FIA i m’han donat la responsabilitat de ser delegada mèdica dels ral·lis Cross Country i Bajas, així com d’assistir de delegada adjunta a algunes carreres d’F1. De fet, m’estreno al GP de Portugal i assistiré també al de Barcelona. No arribem a quinze delegats mèdics a tot el món i la nostra feina és supervisar que cada gran premi compleix la normativa de seguretat perquè en cas d’accident hi hagi tots els mitjans necessaris per atendre els pilots.

Era un somni per mi fa uns anys estar en un hospital de referència mundial com l’Hospital Clínic i arribar a treballar a la Fórmula 1, i aquí estic. No ha estat un camí fàcil i hi ha moltes hores de dedicació darrere. Cada entrebanc, cada vegada que he sentit a dir que no era suficientment bona (ja de petita a l’escola o ara) m’ha servit per arribar on soc. Afortunada de tenir la família que sempre m’ha donat suport en tot i una colla d’incondicionals al meu costat, començant pels amics de La Salle i altres que s’han anat afegint al llarg de la meva vida; conscient que sola s’arriba de pressa, però acompanyada i amb un bon equip s’arriba molt més lluny, afronto el futur amb l’objectiu de fer del meu hospital un centre de referència del tractament de pacients politraumàtics al sud d’Europa. Vull poder continuar treballant al món del motor fins on el meu currículum em deixi, perquè he après que el sostre me’l poso jo. I al final del dia, si puc, vull recordar a tothom que vinc de Girona, una de les ciutats més espectaculars del món.