Avesats a identificar el trap amb les lletres masclistes, hi ha un seguit de cantants femenines que combaten aquesta merda sonora i reclamen la mateixa igualtat que cantants com C. Tangana, el qual, ara que ha aparcat el trap, ha reeixit com un artista de cap a peus amb un talent excepcional. Una d’aquestes traperes actuals és Bad Gyal, nom artístic de l’Alba Farelo (Vilassar de Mar, 1997), la qual afirma que “no hi ha res més feminista que fer el que et dona la gana”. Poder femení i càrrega eròtica a ritme de música urbana, Bad Gyal utilitza el moviment de natges com a símbol d’empoderament. Els cursis no cal que seguiu llegint l’article. No entendreu res.

Segons Bad Gyal, tant el dancehall com el reggaeton, en els seus països d’origen, tenen un discurs femení que reivindica la llibertat de la dona. El problema és que són contextos diferents i aquí no ho sabem llegir de la mateixa manera. Les dones jamaicanes o de Puerto Rico parlen explícitament de la sexualitat i ho fan des de l’empoderament. Aquí, això, hem estat incapaços de veure-ho. A Bad Gyal li agrada vendre el seu cos i la seva sexualitat, i és ben conscient que ho fa pel seu caràcter i perquè va d’acord amb el seu personatge. Ella vol mantenir la puresa del que fa i en cap moment es planteja canviar el món.

Les lletres de Bad Gyal parlen de ball, amor, sexe, independència, rutina i diners, una temàtica que arriba sense dificultats als millennials d’avui en dia. Un pensament empàtic d’una dona del seu temps, que pretén connectar parlant de la vida real dels joves d’ara i que no s’embranca amb elucubracions líriques que no entendria ni déu. Ella parla de tot el que li passa, sí, però ho filtra amb el seu propi codi a través de lletres clares i concretes: “si yo te doy mi culo es porque te lo quiero dar” o “soy independiente, yo tengo trabajo”.

A Bad Gyal li provoca dolor veure com són els homes qui decideixen a qui cal respectar i a qui no. La confon el fet que hi hagi cantants que parlin de la dona sexy i del que els agrada fer amb les dones en les seves lletres sense ser atacats per ningú. Una injustícia més en un món patriarcal que ni fa ni deixa fer. La cantant treu les urpes i ensinistra l’oient amb càrregues de profunditat.