January Jones és un pecat de dona. L’actriu i model americana, nascuda a Dakota del Sud l’any 1978, ha participat en desenes de pel·lícules i de sèries, però tothom la té present per l’excel·lència del seu paper a Mad Men (2007-2014), on donava vida al personatge gèlid i hitchkcockià de Betty Draper Francis, un treball pel qual va ser nominada a la millor actriu als Premis Primetime Emmy, als Globus d’Or, al Premi Sindicat d’Actors i als Premis Satellite. El que fot més gràcia de tot és que el seu personatge, malgrat els esforços que fa perquè el seu matrimoni funcioni, és odiat pel públic: la Betty comet una errada, sí, però el seu marit, en Don, en comet tothora i es veu que no passa res. La hipocresia, la baixesa moral i el masclisme americans s’haurien d’exterminar. Només els intel·ligents saben copsar un trencament interior en el personatge de Betty Draper, que viu en una època en què no es pot expressar lliurement i, de vegades, es frustra tant que explota per acumulació.

January Jones pertany a aquell grup reduït de dones que, si no trobem una samarreta que ens combini amb uns pantalons de color rosa i ens volem fer una foto, senzillament ens posem unes ulleres de sol i res més. I ens fem la foto i la publiquem. Sense manies. I això no és ser frívola, ni boja, ni exhibicionista, ni perillosa. La Jones viu tranquil·la a casa seva, amb els seus gossos, i l’únic que vol és que els periodistes no li trolegin la vida amb mentides misògines que farien vomitar qualsevol persona amb dos dits de front.

Bellesa en estat pur, franca i directa, amb un sentit de l’humor sarcàstic i un talent superlatiu, l’any 2009 January Jones es va unir a Oceana per erigir-se com a portaveu d’una campanya per protegir els taurons. I com que és una dona completa, activa i atractiva, sovint s’ha convertit en el blanc fàcil de l’odi d’un nombre ingent d’homes amb cervell de protozou incapaços d’admirar el talent femení. Empesos per l’enveja malsana i el despit per no haver-la pogut posar en horitzontal, aquests titafluixes la solen deixar verda. Com passa sempre, la seva perfecció molesta els pobres d’esperit. Que si és freda als rodatges, que per què dimonis va triar l’opció de ser mare soltera, que si és mala actriu… Un seguit de collonades i calúmnies dignes de ments massa tancades a qui se’ls hauria de prohibir el dret a respirar. Però la Jones, farta de tanta brutícia, va denunciar l’assetjament de la premsa sensacionalista que la reduïa a poc menys que un cos que necessitava cridar l’atenció penjant fotos en biquini a Instagram perquè li donessin feina. A tota aquesta colla de subnormals, jo els diria que a les xarxes socials tothom pot fer el que li surti de la figa. Com si vols sortir amb el cos esquitxat de color blau penjada de cap per avall.

January Jones representa aquella minoria de dones sense filtres que ens prenem la vida amb comicitat i que precisament per això els moralistes ens titllen de descarades. La Jones tant pot aparèixer amb una màscara facial LED de dos mil dòlars mentre pren una cervesa amb palleta com gaudint mentre fa ganyotes en roba interior. D’això se’n diu llibertat, i és un dret fonamental. De les dones també, no fotem.