El Roix ha-Xanà és l’inici de l’any nou pels jueus, que va començar el 29 de setembre i es va allargar fins a l’1 d’octubre, dates que donen el tret de sortida a l’any 5780 del calendari hebreu i que en el món gastronòmic representa molt més que una simple tradició. És el simbolisme que s’amaga darrere dels plats típics de l’any nou jueu.

El so que surt del xofar, l’instrument cerimonial amb forma de banya que apareix a la Torà, marca l’inici del Roix ha-Xanà, dia que commemora l’any nou de la comunitat jueva. Aquest any l’esdeveniment es va fer del 29 de setembre a l’1 d’octubre i va donar la benvinguda a l’any 5780 del calendari hebreu.

El Roix ha-Xanà és una de les festivitats més rellevants pels jueus i els plats que es mengen durant els dos dies de celebració tenen una enorme càrrega simbòlica. Productes com ara les pastanagues, les carbasses, els dàtils, les magranes, la mel o les pomes estan presents en les taules de les famílies jueves durant l’any nou. I cadascun d’aquests té un significat molt definit.

MOLT MÉS QUE MEL I MAGRANES

Els israelians consumeixen 4.000 tones de mel a l’any. I d’aquestes, fins a 2.000 tones es consumeixen durant el mes hebreu de tishrei, en el qual se celebra el Roix ha-Xanà. No és estrany que un dels plats més populars durant aquesta època siguin les pomes banyades en mel, que simbolitzen un desig d’un nou any ple de felicitat i prosperitat i lliure d’amargors. Es mengen durant el sopar d’inici del Roix ha-Xanà.

Pel que fa a les magranes, els israelians devoren unes 6.000 tones d’aquesta fruita vermellosa durant la festivitat, en comparació amb les 14.000 que es consumeixen en total a l’any. A Israel se n’han creat diferents varietats, unes més dolces, altres de més durada. Cada israelià menja tres magranes a l’any, i dues són durant el Roix ha-Xanà. A més, la magrana té un simbolisme molt especial pels jueus: genèticament té 613 llavors, igual que els 613 preceptes de la Torà. De fet, la fruita en general era una de les coses per les quals era coneguda la terra d’Israel en l’antiguitat.

EL CAP DEL PEIX I EL PEIX SEMPRE SENCER

El Roix ha-Xanà significa literalment ‘cap de l’any’ en hebreu. En algunes comunitats és tradicional menjar-se el cap d’un peix durant el sopar de celebració, que té lloc la primera nit. D’altres no se’l mengen, però el mostren en un plat a taula.

S’acostuma a menjar un peix farcit anomenat gefilte que s’acompanya amb pastanaga, ceba i julivert, i tant es pot cuinar al forn com bullit. De fet, no importa com es prepari, el peix és un antic símbol de fertilitat i abundància i simbolitza lideratge i afany per realitzar bones accions.

ALTRES PLATS I PRODUCTES TÍPICS

Pa halá rodó. És un pa amb llavors amb forma de trena que es menja setmanalment durant la festivitat del sàbat. S’elabora amb farina, mantega, llavors de rosella, safrà i xarop d’agave. Però en la celebració del Roix ha-Xanà la tradició és que el pa sigui rodó, ja que simbolitza el desig de tenir una vida llarga i plena. El pa rodó recorda també una corona, que simbolitza la representació divina.

Farfalaj. És una pasta de blat de moro torrada que pot ser utilitzada com a acompanyament o bé a com a ingredient principal. La recepta més senzilla és quan es condimenta amb ceba i brou de verdures. També es pot barrejar amb pollastre.

Leicaj. Per postres és típic prendre un leicaj amb mel. Aquest dolç s’elabora amb mel, ou, sucre, canyella, te i oli. I el resultat és un esponjós dolç que simbolitza, igual que les pomes amb mel, l’imperiós desig de tenir un any nou dolç.

Varenikes i knishes. Dos aperitius molt habituals en la celebració del Roix ha-Xanà són els varenikes, una pasta amb forma de mitja lluna que es pot farcir amb ceba, patata, col, formatge o puré de patata i, a banda, els knishes, una massa feta amb farina i patata, que es pot farcir amb col, ceba, espinacs o nous.

El més habitual és celebrar els àpats en els domicilis particulars i en família, però  també és  habitual celebrar els sopars en comunitat, que s’organitzen en diferents punts del país com és el cas de la sinagoga internacional de Tel-Aviv. Però malgrat tot, i a diferència de les celebracions d’occident, que se celebren el 31 de desembre, al Roix ha-Xanà no hi ha balls ni diversió fins a altes hores de la matinada.

UNA TERRA MIL·LENÀRIA QUE PRESUMEIX D’UNA GASTRONOMIA ÚNICA

Tel-Aviv i Jerusalem, les dues principals ciutats d’Israel, s’estan convertint en els últims anys en dues de les destinacions gastronòmiques més importants del món. L’enorme varietat de receptes fruit de la història del país és un mirall en el qual es mira la seva història mil·lenària. Un territori on la cuina local s’ha anat fusionant, amb el pas dels anys, amb els plats propis dels seus llocs d’origen.

Les dues grans ciutats d’Israel tenen una identitat gastronòmica pròpia. Tel-Aviv destaca per la seva variada oferta vegana, mentre que Jerusalem aposta per una barreja de tradició i història amb els aliments caixer (és a dir, ritualment purs) per bandera.

Tel-Aviv és una ciutat en constant evolució a l’avantguarda amb les grans ciutats europees. També la seva cuina ha evolucionat fins a ser reconeguda com una de les més innovadores i influents a Europa, una cuina que aposta per ingredients de qualitat i destaca per la creativitat dels grans xefs que conviuen a la “ciutat que mai dorm”. Destaquen els seus cafès i bars d’estil modernista i els seus grans mercats culinaris com ara Levinsky i Sarona, on es poden adquirir els millors productes locals i gurmets. A més, sobresurt l’abundància de restaurants vegans, cosa que porta la ciutat israeliana a oferir una vida saludable i ecològica.

Per la seva part, Jerusalem disposa d’una oferta gastronòmica més clàssica i arrelada que la seva ciutat veïna. Jerusalem és el lloc ideal per degustar els productes més típics de la cultura jueva, com el shamburak kurd, un pastís amb pit de pollastre, patates i chimichurri, o el machneyuda, un tàrtar de vedella acompanyat de prunes. Destaca també el sabich, una pita farcida de llesques d’albergínia fregida, rodanxes d’ous durs, hummus i adobats, tot això saltat amb un toc d’amba, un adobat amb mango.