El luxe en un restaurant  no està referit solament al preu que pagarà; ni tan sols als magnífics productes que  podrà tastar; si m’ho permeten, tampoc únicament al bon servei que un s’espera trobar o fins i tot a la bona cuina que el xef elaborarà. El luxe, com a sinònim de gaudir d’una estona amb amics o familiars, és un conjunt simbiòtic que comença per l’acollida; que és seguit per la comoditat de l’espai, ample i gens sorollós; que continua per la qualitat dels productes i les coccions que menjarem, amb un servei atent i agradable; i per rematar-ho, que tota aquella experiència que hem viscut es tradueixi en el fet que el que pagarem estigui en consonància amb el que rebrem. Quan alguna cosa falla, segur que no repetirem. I aquest luxe avui té un nom amb el restaurant que ens ocupa: L’Aliança d’Anglès, un projecte familiar, de parella,  comandat per Álex Carrera a cuina i Cristina Feliu a sala.

Ja fa dos anys que Álex Carrera va arribar a L’Aliança, després de ser cap de diferents partides durant més deu anys a El Celler de Can Roca, per una història d’amor que comparteix amb Cristina Feliu, la filla gran del sempre enyorat Lluís Feliu. Allà en Lluís va crear un gran restaurant que va ser punt de peregrinació de gurmets i cuiners del país i on va aconseguir una estrella Michelin. Amb la seva sobtada mort i després d’un període de transició en què la Cristina Feliu va agafar les regnes i es va formar a consciència per donar continuïtat a L’Aliança, en un stage a El Celler de Can Roca va conèixer a l’Álex Carrera i d’allò va néixer, ara fa dos anys, aquesta nova Aliança.

Álex Carrera és un dels grans cuiners del país. Amb personalitat, que domina la cuina tradicional i les tècniques més actuals, amb ganes de fer-la evolucionar i sobretot de fer gaudir els seus clients. Utilitza el millor producte, amb coccions perfectes, amb combinacions excel·lents d’ingredients, amb plats saborosos en què el gust i la intensitat són la seva raó de ser. En definitiva, un restaurant per gaudir en el sentit més ampli i on es permet el luxe d’utilitzar tècniques modernes sobretot en els aperitius, com la seva oliva esferificada, el seu “airbag” d’escabetx de musclos o la trilogia del xampinyó, aquest gran bolet que pel seu preu accessible molts grans cuiners incomprensiblement l’obvien, i que l’Álex Carrera recupera fent un bombó, un cruixent i un brou fred.

L’ostra Gillardeau gegant acompanyada d’un pesto d’herbes que li fa disminuir el seu umami però que en boca resulta ser una meravella. Una excel·lent vaca vella en tàrtar, marinada amb el seu propi greix, que el fon, molt poc amanit i que resulta un plat extremadament saborós, primitiu, espectacular i per repetir una i mil vegades. Plats de memòria, per gaudir, com l’estofat de bolets amb nyàmeres, parmesà i tòfona o el seu ja clàssic i que la clientela li impedeix treure’l de la carta, les cocotxes de lluç amb salsa al cava i pil-pil fet amb el cap del lluç. Un platàs que ja vaig intuir, fa dos anys, que havia vingut per quedar-se i que representa tot el bo que pot ser un plat amb una, falsa, senzillesa a partir de tan sols tres productes.

La tradició catalana torna amb un èpic i untuós capipota acadèmic, que acompanya amb una gamba de Palamós amb una mínima cocció i el seu cap a banda per xuclar-lo al final. Que bé que ens ho estem passant!

La potència disminueix amb el seu rap amb fonoll i api, però torna a recuperar la màxima velocitat ràpidament, com si d’un Tesla es tractés, amb el seu colomí d’Araiz, fidel a les seves arrels navarreses. Una carn que li encanta treballar i que presenta amb un caneló amb les cuixetes i els menuts ben trituradets, i els pits a banda amb una perfecta cocció. Acabem el menú llarg amb la madame de la cuina, la llebre a la royale, una altra volta alta cuina amb la tradició per bandera, feta com la va aprendre a El Celler i presentada amb tots els ingredients ben triturats, apta per ser menjada amb cullera de plata. A continuació, bones i sorprenents postres, com l’albergínia fumada i escalivada amb llet d’ovella, que no passa desapercebuda.

Cristina Feliu comanda un servei a sala proper, sense tibantors, professional i que et fa sentir a gust, amb un recorregut molt interessant per vins del país i també forasters, que fa constants aclucades d’ull a grans referències molts cops desconegudes però que mariden a la perfecció en determinats plats, com el Fino Tío Pepe Una Palma, per l’ostra; un Verdejo exclusiu com va ser el Cucú pel capipota; Aires de Garbet de Peralada per la llebre o la garnatxa Sol i Serena dels Cellers d’en Guilla per l’albergínia.

Sempre diré que els projectes empresarials, per forts que siguin, mai tindran l’ànima d’un projecte familiar. Es tracta d’un restaurant on el nivell tècnic i el nivell de producte es conjuguen a la perfecció, i els inspectors de la Guia Michelin així, també, ho han volgut reconèixer en atorgar de nou l’estrella a aquest restaurant de culte.

Un lloc per gaudir, amb un classicisme actualitzat i ubicat en un edifici que ja de per si és un luxe. Què més es pot demanar?

www.alianca1919.com