Durant molts segles, es va considerar que les persones havien d’adaptar-se al seu lloc de treball. Aquesta situació va canviar amb l’arribada de Bernardino Ramazzini, referent i conegut com el pare de la medicina en el treball, i amb Wojciech Bougmil Jastrzebowski, qui exposa la paraula ergonomia per primera vegada al segle xx.

Amb el sorgiment del taylorisme i la racionalització del treball, es va començar a establir sòlidament la figura de l’ergonomia (procedent d’ergos, és a dir, de treball, i de nomos, lleis), i es va instaurar definitivament a finals de la Segona Guerra Mundial com una ciència més. L’Associació Internacional d’Ergonomia defineix l’ergonomia com el conjunt de coneixements científics aplicats perquè el treball, els sistemes productius, els productes i els ambients de treball s’adaptin a les capacitats i les limitacions físiques (i també psíquiques) de les persones treballadores. En altres paraules, consisteix a adaptar el treball a la persona treballadora, i no a l’inrevés.

Diferents autors indiquen que l’ergonomia ha aconseguit darrerament una efectivitat funcional òptima en qualsevol equip, instrument o ajuda física que utilitzen les persones, independentment de les activitats que estan duent a terme. Però les diferències de gènere no són merament biològiques, sinó que estan influenciades per factors socials i culturals. Així doncs, queda clar que l’ergonomia forma part de la nostra vida i que s’ha d’instaurar definitivament, i quedar-se per garantir la seguretat antropomètrica, la biològica, la psicològica i la sociològica de tota persona, tant en la seva vida quotidiana com en l’espai laboral.

Penseu que tot i aquests grans avenços, moltes persones treballadores encara pateixen i presenten patologies derivades de les condicions de treball. Per exemple, símptomes musculoesquelètics relacionats amb treballs repetitius, postures forçades, manipulacions de càrregues inadequades, fatiga física, etc. Aquests fets porten als prevencionistes a observar i detectar en tot moment els indicadors físics, mentals, socials i de salut de la persona que forma part d’una organització empresarial, per eliminar o minimitzar aquests riscos. Singleton (2012) va dir que “l’objectiu de l’ergonomia és garantir que l’entorn està en harmonia amb les activitats que es realitzen”. Aquest objectiu és vàlid per si sol, però aconseguir-lo de manera efectiva i real no és fàcil per una raó evident: totes les persones som socialment iguals, però tenim antropometries diferents. Ergonòmicament parlant, mai serem iguals mentre no s’estudiïn els llocs de feina diferencialment.

En un informe elaborat per l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (AESST), es va concloure que un 46 % de les dones no poden trobar calçat de seguretat de la seva talla i que un 41 % d’aquestes dones no poden trobar guants de la mida exacta; a més, es va evidenciar que tan sols un 14 % dels fabricants ofereix proteccions en talles adaptades per a ambdós sexes.

Veiem que, històricament, s’ha considerat que els homes i les dones tenen diferents capacitats i rols a la feina, però aquesta percepció està sent refutada, desafiada i superada en l’actualitat. Així doncs, des d’un punt de vista tècnic, cal aplicar realment una ergonomia efectiva i en igualtat de condicions en el moment en què les empreses tenen en compte les consideracions psicofísiques de cada persona treballadora, per tal d’adaptar el treball a aquesta persona. Devem estar d’acord que es fa necessari integrar la perspectiva de gènere en la prevenció de riscos laborals en general i en l’ergonomia en particular.

Segons la vostra opinió, el treball que desenvolupeu s’adapta de manera efectiva a la vostra perspectiva de gènere i a les vostres condicions psicofísiques personals?

Recorda que pots llegir aquest article i molts més, fent “click” sobre el següent enllaç: (pàgina 30).