L’erupció del Vesuvi
Era un dia d’agost de l’any 79 de la nostra era. La badia de Nàpols era plena a vessar de patricis romans que hi estiuejaven. Les hores s’escolaven tranquil·les, a mar, a les piscines de les vil·les, als ombrejats camins dels jardins. Tot feia pensar que no hi podia haver una vida més plaent que aquella ni cap món millor.
Plini el Vell era el comandant de la flota destinada a Misènum. No hi havia enemics, ni problemes. Això li permetia dedicar la major part de les seves hores a l’observació de la natura en tots els aspectes, no en va havia escrit una Història natural que recollia tot allò que era al món, tot el que envolta els humans, des dels núvols als arbres, tot passant per les pedres i els rius. Tenia al seu costat el nebot, un noi exemplar que seguia les seves passes. Vigilava la seva educació fins al punt que el noi tenia el dia més ocupat que l’oncle.
Feia un parell de dies que, a l’horitzó, s’hi veia un núvol inhabitual en forma de pi que no s’acabava de saber d’on sortia. Plini va manar als esclaus que preparessin una embarcació petita perquè volia sortir a mar i arribar fins al mig del golf, per veure de prop de què es tractava. En això estaven, quan rebé una carta d’algú que, amb gran espant, explicava que el Vesuvi havia entrat en erupció i que no hi havia sortida per als habitants del golf, només per mar, perquè la terra tota s’havia escalfat tant i produïa tants escarafalls que era impossible trepitjar-la.
Plini va manar que preparessin un vaixell més gran per poder auxiliar tots aquells que semblava que no tenien cap altra salvació. Van salpar. Més s’acostaven al prodigi que Plini volia investigar, més el núvol del cel es feia més gran. Van ancorar a la platja. Els van rebre amb pressa i frisança. Era certa l’angoixa d’aquella gent. Plini, però, va demanar calma i sopar. Va menjar bé, el nostre home. I es va allitar en una cambreta suficient. Va agafar el son aviat, no era un home de ment recargolada ni de pensaments tortuosos, per això la son el beneïa cada dia.
No va durar gaire aquell descans necessari. Sense miraments, van entrar a la seva cambra per dir-li que havien de posar-se en marxa, ràpidament, perquè la lava ja arribava, el cel era cobert de núvols espessos i queien pedres del cel. Plini es va llevar i va comprovar amb els seus propis ulls que la situació demanava allò que aquella gent li proposava. Van agafar coixins i van estripar llençols i se’ls van lligar al cap, a manera de casc protector. Finalment, van iniciar la fugida. Rere seu les cases van començar a caure. Rere seu venia un núvol espès a gran velocitat. Rere seu tot era negror, una negror compacta que no deixava diferenciar el cel de la terra. Plini el Vell va morir per asfíxia, durant la fugida.
Plini el Jove va escriure: “considero feliços aquells a qui els ha estat donat com a regal dels déus o bé de fer coses dignes de ser escrites o bé d’escriure coses dignes de ser llegides, i molt feliços aquells que han pogut fer ambdues coses, entre els quals el meu oncle”.
