L’estiu ens porta a parlar d’amors. Sigui perquè tenim més temps per llegir revistes i articles de premsa rosa, per escoltar cançons o per tafanejar imatges dels enamoraments a les xarxes socials, o sigui per la lluna plena de les nits de bon temps, sembla que ens endolcim i les paraules amor, parella, enamorament i idil·li llueixen més que en altres èpoques de l’any.

Sovint, ens han fet creure que la vivència d’un gran amor s’ha de convertir en la clau més personal de les nostres emocions, de les nostres vivències, les nostres aspiracions i els nostres sentiments. Un amor romàntic amb les idees de parella i de monogàmia, que apareix com a símbol de les relacions afectives i sexuals i que va més enllà de la realitat i la complexitat en què es mouen la convivència i les relacions socials i sexuals. Fa la sensació que tenir parella ha de ser una de les aspiracions més grans de la nostra vida i un dels motius de l’èxit social. Alerta, no ens deixem enlluernar!

Sabem que aquesta idea d’amor que hem convertit en una manera de viure la vida i d’articular la nostra societat no és més que un ideal de ficció en el qual es recolza un ordre social, econòmic i polític que alhora és sexista, masclista i heteronormatiu. L’amor és un invent del segle xii de la poesia dels trobadors. De fet, doncs, és un invent medieval, descobert per homes heterosexuals que exigien monogàmia i fidelitat a la dona. Però ja fa molts anys que van iniciar-se les lluites feministes i l’alliberació sexual a Occident. Unes lluites iniciades per col·lectius activistes, però amb reivindicacions assimilades actualment per les legislacions i les institucions. Per tant, no és acceptable la repressió sexual per a cap persona. Però l’opressió no sols és parlar dels rols dominants o autoritaris sobre els de submissió, és també l’imperatiu social d’haver de complir un paper determinat en la societat.

Aquest estiu hem continuat, malauradament, amb la xacra de dones assassinades per violència masclista.  No hi ha un patró comú entre els feminicidis, sinó que els perfils són molt diversos. Això implica que qualsevol dona pot veure’s afectada per un feminicidi. Com a societat, no podem arribar a naturalitzar que a casa nostra hi hagi dones assassinades. No ens ho podem permetre! I això només és la punta de l’iceberg. En un iceberg, hi ha una gran massa de gel submergida, invisible, amagada sota l’aigua, que només veus si et capbusses, i això mateix passa en la nostra societat, que està colpejant les dones dia sí, dia també. Estem parlant de moltes coses, del llenguatge sexista, de les bromes i l’humor, del mobbing i el menyspreu cap a tasques i opinions o de la invisibilització de les dones, per exemple, en llocs de poder o en les mateixes relacions.

Estiguem alerta, homes i dones, a les relacions que mantenim, i en el cas que siguin negatives, nocives, destructives o tòxiques, aturem-les! I si cal, demanem ajuda! En cas de violència masclista, hi ha el telèfon 900 900 120, específic d’atenció i informació, que funciona les vint-i-quatre hores del dia tot l’any; és gratuït i no queda registrat al mòbil, així que és confidencial. En cas d’emergència davant d’una agressió, també es pot trucar al 112 o anar a la policia.

Només amb alerta, consciència, denúncia i voluntat personal i col·lectiva d’aturar les violències serem capaces de desfer l’iceberg.

Recorda que pots llegir aquest article i molts més, clicant sobre el següent enllaç: (pàgina 11).