Marcar-se objectius i tenir motivacions
El final de l’estiu (i també cada inici d’any) sembla que sigui el moment de marcar-nos nous propòsits a la vida. Ens prenem el retorn a la rutina i al dia a dia com una fita, o un punt d’inflexió, que ens fa reflexionar sobre on soc i què vull fer. Ens passa pel cap apuntar-nos al gimnàs, canviar de feina, començar a estalviar… I això és bo, però cal ser realistes.
Marcar-se objectius és una manera d’organitzar els esforços per facilitar la consecució de resultats. Definir el que volem aconseguir permet planificar els passos per aconseguir-ho. Si no s’estableixen les metes ens falta l’element primordial per progressar, que és la motivació.
La motivació és el que explica una determinada manera d’actuar, és el motiu pel qual una persona es comporta d’una manera o l’interès que la porta a intentar aconseguir un objectiu concret.
Els objectius tenen, llavors, el format de premi al final del camí, però també són el mapa de ruta, ja que, en fixar els resultats finals, determinen els passos intermedis que ens acosten a la recompensa.
Sovint, no els complim o no ens comprometem del tot amb aquests objectius, i és que la dificultat principal és la que resulta de la falta de realisme en l’elecció dels objectius. És necessari reconèixer les possibles dificultats i tenir alternatives per corregir els plans inicials en funció dels primers resultats. La falta d’aquests èxits inicials provoca desànim, frustració i redueix uns ingredients imprescindibles per acompanyar el procés fins al premi: la il·lusió i la confiança.
Un altre obstacle habitual és el fet de no sentir aquests objectius com a propis. Això repercuteix en la implicació i redueix l’esforç que es dedicarà a aconseguir el resultat; falten la perseverança i el compromís.
Cal sostenir la voluntat per donar temps a desenvolupar les estratègies necessàries per aconseguir l’èxit. Aquesta disciplina que transcendeix l’impuls inicial i es desplega durant el temps suficient.
Hi ha persones que aprenen dels seus errors i desenvolupen nous projectes tenint en compte les seves experiències.
Els que es desanimen massa i, sobretot, els que no es donen noves oportunitats es perceben com a elements insegurs en els equips. La crítica ha de ser constructiva, i ha d’analitzar els factors personals i les circumstàncies que no han permès aconseguir els objectius. Es valora la presa de decisions en contraposició a l’immobilisme i la falta d’iniciativa, que es perceben com a molt negatius.
És important marcar-se unes pautes per aconseguir-los: cal combinar realisme en el disseny de l’objectiu, implicació i perseverança. I és que:
Tenir objectius intermedis afavoreix la consecució del gran objectiu final, perquè mantenen la tensió en positiu i confirmen la bondat de la planificació. Cal prioritzar els més importants per no dispersar els esforços. És bo compartir els objectius per escoltar altres punts de vista; tenir cintura per encaixar revessos; acceptar que no tot respondrà al que pretenem; donar el component resilient necessari per redirigir els mitjans per continuar la lluita, i, finalment, tenir sentit de l’humor per reduir la frustració, l’autocompassió i els bloquejos.
