De vegades, la vida et sorprèn i de cop, tot allò que consideraves un bell somni, se’t fa realitat davant els teus ulls incrèduls i sents una felicitat tan gran que, fins i tot, fa por. Us ha passat mai? Així podria definir-vos els moments meravellosos que estic vivint. Amb tota intensitat i desitjant que el somni no acabi mai.

Vaig néixer a un del barris més petits d’un Sarrià de Ter industrial l’any 1967. Primera filla d’un matrimoni treballador, com tants, vaig créixer envoltada d’estima i guardo records meravellosos d’aquella infantesa que ara, si us dic la veritat, veig un punt llunyana. Les companyes de les Dominiques, els estius a la piscina de La Cooperativa, la meva vespino vermella, el primer noviet, el segon… Lentament la vida passava plàcida i sense saber massa bé cap a on dirigir-la. Després de les Dominiques, els Maristes i després, sense escoltar al pare que volia que fos mestra, vaig començar a la UNED uns estudis de Relacions Públiques que mai no vaig acabar. En aquella època, a finals dels anys 80, el que sobrava a Girona era feina així que, amb el ferm propòsit de compaginar estudis i un treball que em reportés un xic de llibertat econòmica, vaig començar a treballar a Intersoft, una empresa d’informàtica pionera en el programari fet a mida que em va obrir les portes al desconegut món, fins a aquell moment per a mi, de les “noves” tecnologies -obviarem el fet que, llavors, un disc dur de 40mb era la repera!! I allà, sota les voltes de la plaça de la Independència, vaig passar deu anys de la meva vida, entre fum de tabac i cafès al Cu-cut, aprenent a estimar una Girona de la qual ja m’havia enamorat quan encara era una adolescent.

I si parlem d’enamoraments, potser ha arribat el moment de parlar-vos d’ell. Era -és- un noi impressionant. No fumava, no bevia, no trepitjava una discoteca i s’enfilava per les parets de la muralla de Montjuic, fent boulder. La muntanya, l’escalada, era la seva passió i el seu món, tan diferent del meu; em va captivar. I ell, també, no us enganyaré! Tant, que encara sóc al seu costat més de trenta anys després. Varem comprar un piset a Girona, com no podia ser d’altra manera, i així aquesta Girona que adoro encara es va fer més present a la meva vida. Lamentablement -o sortosament, no sabria dir-vos-, res no és etern i el cor em demanava un canvi. Així, d’aquella manera curiosa en la qual es presenten les oportunitats, vaig deixar la feina a Intersoft, i vaig començar a treballar a l’Escola de Pilots Center Vol, a l’aeroport de Girona. De nou, un repte del qual vaig gaudir durant setze anys. Puc dir-vos, amb orgull, que molts dels pilots d’avió i helicòpter que actualment estan en actiu van passar per aquella escola que jo representava des de diverses seccions: secretària adjunta a la Direcció d’Operacions, comercial, responsable de màrqueting i comunicació, relacions amb el Ministeri i infinitat de tasques addicionals de les quals vaig fruir fins a l’últim moment, doncs com totes, aquella etapa també es va tancar. D’aquesta conservo, però, records meravellosos i incomptables amics repartits per tot el món. Ah! I, en un punt determinat d’aquests setze anys, vaig ser mare!

Després de somniar-ho durant molt de temps, finalment -davant la negativa de la natura-, vaig decidir-me per la cria de gossos d’atura. Just en aquell moment, va arribar la Irina, i amb ella, vaig aprendre a veure el món d’una altra manera. Al seu costat he rigut, he plorat, he patit, m’he enfadat… i ara espero amb terror el moment que deixi el niu perquè la seva presència a casa és tan immensa que no me’n podré avenir, davant la seva absència. I, arribats a aquest punt, us preguntareu…

I això de escriptora, què? Mireu, jo escric sempre. He escrit tota la vida… escric quan escric, escric quan passejo, escric quan estic contenta, escric com a teràpia… crec que escric, fins i tot, quan dormo, doncs és quan em llevo que tinc les millors idees! Recordo quan era petita que el pare, un senyor molt estricte, sempre pendent de la meva educació, entrava a la meva habitació, eternament desendreçada, i recollia papers rebregats que jo deixava per tot arreu. Els llegia i, de sobte, sortia enrabiat de l’habitació cridant: Pepiiii… mira què ha escrit la teva filla!!! I la meva mare, en un castellà d’arrels clarament andaluses -doncs a casa meva, en el tema d’idiomes, sempre hem estat molt ricsli responia: ¡Ricardo, hijo, deja a la niña! ¿Que no sabes que tiene mucha imaginación? I tant era així que, pobre home, quedava esparverat per les falses vivències d’una nena de prou feines 12 anys. I escrivint, escrivint, un dia vaig escriure una novel·la de quatrecentes vint-i-quatre pàgines! “La dolça Caterina”. Tot sovint quan algú la llegeix em pregunta: “Però.. però… com t’ho vas fer per dissenyar una història complexa amb tants personatges i tants salts en el temps i…”. Us confessaré que va ser màgic. I que els personatges de La dolça Caterina van anar marcant el seu propi tempo, teixint la seva pròpia història fins a convertirse en la meva primera novel·la. Però, evidentment, no tot va ser tan senzill. Escrivia de nit i després, immersa en la història, no podia dormir i em llevava morta de son, abans que sonés el despertador, amb alguna nova idea al cap i molta urgència per plasmar- la, no fos cas que se m’oblidés. Hores i hores que li robava a la meva tropa -a casa m’acusen de sotmetre’ls a un règim hitlerià!- intentant documentar-me per tal de donar la màxima versemblança als fets que relatava. La vida als masos, l’economia de subsistència als pobles de costa, concretament a l’Escala, el meu petit paradís, la Guerra Civil, l’arribada del turisme…

I tant va ser així que, degut a tota aquesta recerca, sense ni adonar- me’n vaig guanyar unes oposicions a la secció de dinamització cultural del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala!!! Una nova experiència, nous companys, molts quiilòmetres… Al cap de dos anys, des de l’emissora de ràdio FeM Girona 92.7 fm, em varen proposar incorporar-me al seu equip de treball com a cap comercial i responsable de comunicació. Vaig acceptar! També faig locució, creativitat, continguts web, algun cafè… Una experiència fantàstica! Us asseguro que el micro enganxa! I, a més, des del meu balcó de la Rambla contemplo el dia a dia d’una Girona a la qual he retornat i que descric amb passió als meus articles mensuals a la nostra GIDONA.

La ràdio m’ha reportat infinitat de coneixences, aprenentatges, noves experiències, treballar al costat grans professionals… i molts contactes! Entre ells, Edicions Cal·lígraf, una petita i meravellosa editorial independent catalana que ha fet realitat el meu inconfessable somni infantil de veure el meu nom a la portada un llibre als aparadors de les llibreries amb més solera de Girona… i de tot el territori de parla catalana! A dia d’avui encara tinc molts projectes inacabats als quals dedico molta energia… Ara mateix em trobo en plena promoció de La dolça Caterina, dues novel·les en projecte, I fins avui, aquest és l’extracte de les planes del meu diari. Tota una vida professional lligada al món de la comunicació i molts somnis aconseguits, fins i tot, el fet de veure’m un Sant Jordi, aquest Sant Jordi, signant llibres entre roses a la Rambla de la nostra ciutat. Déu, com desitjo que el despertador no soni mai…