I no, per estranya, deixa de ser certa aquesta trista dicotomia:

Morir per no morir o morir una mica cada dia, veient trista com s’escolen, a velocitat ferotge, els minuts del meu rellotge, al compàs de la sorra fina: granets de temps aturat, engolits pel sensual forat però sense possibilitat de la renaixent rutina.

I quan algú, jove i valent, empentat per la sang ardent, gosa, del temps, disposar i no voler aturar els preuats moments de vida, els submisos l’ataquem sense entendre que pequem d’acceptar la imposició sense plantejar qüestió sobre el control dels nostres dies.

Ignorants i complaents, no ens girem cap al poder que ens sotmet de forma cruel a ser sorra somordida. Empoderats, demonitzem actituds d’aquest jovent que reclamen fermament el seu pedacet de vida.

Com el ramat amenaçat, ens fiquem dins el tancat sense enfrontar-nos al llop, que, disfressat un altre cop, ens promet seguretat mentre ens esquila els calerons i ens retorna rosegons, embolcallats amb tela fina.

I quan acabi la funció i, al final, caigui el teló, la sorra s’haurà esmunyit, el sarró serà ben buit i, tots plegats, haurem après que ser ovelles esquilades ben sovint no ens porta a res.

Morir per no morir o morir una mica cada dia.

Paraula de gironina