Es parla molt del fracàs: l’escolar, el laboral, el d’una relació… El fracàs és una cosa inesperada, que fa patir i que suposa una pèrdua de la confiança en un mateix.

L’excés de control produeix sofriment. Volem controlar el que ens passa, i considerem que fallar no és acceptable, ni per a nosaltres, ni per a les persones que ens envolten. El fet de no preveure que el fracàs és una possibilitat que s’accepta com a part del que pot succeir és com voler guanyar sempre quan es juga. I el joc ha de tenir implícita la possibilitat de perdre.

Davant d’aquesta falta d’acceptació o de gestió de la possibilitat de no aconseguir el que un s’ha proposat, el resultat pot ser una patologia que és molt més comuna del que sembla, i és el que es denomina por del fracàs o atiquifòbia.

El fracàs és un temor exagerat i irracional de fracassar o cometre errors. Les persones que pateixen aquesta por anticipen un mal resultat que creuen que els compromet davant dels altres. Solen ser persones molt perfeccionistes, exageradament autoexigents, que no manifesten les seves pors, que intenten dissimular els seus dubtes i que solen presentar comportaments passivoagressius.

Aquests comportaments passivoagressius són els que es deriven d’haver-se compromès a alguna cosa, malgrat que la persona que s’hi compromet no vol o no es veu capaç de dur-la a terme.

I quan la por del fracàs es converteix en un problema clínic, es manifesten dos tipus de reaccions que caracteritzen l’atiquifòbia:

– Conductes d’evitació, en les quals l’angoixa, el malestar físic somatitzat i el bloqueig emocional fan que s’intenti posposar o que no es faci la tasca temuda que podria comportar el fracàs.

– Conductes de sobrecompensació, en les quals es dedica tota l’atenció a la tasca amb el risc de deixar de costat tota la resta (família, temps d’oci, temps de descans i altres tasques del treball) i amb el de descurar les pròpies necessitats.

Recorda que pots llegir aquest article i molts més, fent “click” sobre el següent enllaç: (pàgina 47)