“Te agarras a tu sufrimiento como si significase algo, como si mereciese la pena… y no merece la pena, ¡olvídalo! Las posibilidades son infinitas y tú solo te lamentas. Puedes hacer lo que quieras, idiota… ¡Estás vivo! ¿Qué es un poco de sufrimiento comparado con eso?” (A dos metros bajo tierra)

El 8 de juny de 2018, en una ecografia rutinària, vam saber que el cor del nostre petit s’havia aturat sense motiu. El 13 de juny de 2018, després de tres dies ingressada al Trueta de Girona i d’anar passant totes les fases de medicació, epidural inclosa, en Ponç va néixer sense vida amb un part natural.

Tres anys després, puc escriure aquestes frases sense que se m’omplin els ulls de llàgrimes. Tres anys després, l’amor que sentim pel nostre fill va guanyant terreny al dolor immens que ens va deixar la seva marxa abans d’hora.

Els qui em llegiu cada mes ja sabeu que, cada juny, li dedico aquesta columna amb tot el meu amor. Fou un nen molt buscat, molt lluitat, molt desitjat i molt estimat. Cada dia li dedico un breu pensament abans d’anar a dormir. En cadascuna de les meves meditacions, em concentro en ell i en la seva germana.

Dels dies 26 de març al 5 d’abril hem celebrat la Primera Caminada Virtual solidària gràcies a les mares que han format La Capsa dels Records. Sota el lema “Caminant sota els nostres estels”, ens hem fotografiat amb la mascareta de La Capsa i ens hem posat en marxa. Alguns hem caminat en solitud, altres han caminat en companyia. Alguns han caminat cada dia, altres han caminat un sol dia; tothom ha caminat quan el dia a dia els ho ha permès. Però tots, tots, hem caminat, i hem dedicat cada inspiració i expiració als nostres estels. Vaig caminar un total de 39,8 quilòmetres en diversos dies, tots i cadascun d’ells pensant en tu, en la felicitat que sento perquè em vas triar com a mare, en com n’estic d’orgullosa de com vas cuidar de la Bruna durant els nou mesos d’embaràs, en com la vas acompanyar perquè ella aconseguís néixer amb vida.

La Covid no permet que ens trobem totes les famílies que ho voldríem en les sessions mensuals del Grup de Dol del Trueta. Per això, des d’aquí els vull dir a les famílies que tot just comencen ara el seu camí del dol que els envio molta força i molt d’amor; que a poc a poc el dolor serà menys punyent, menys asfixiant. A poc a poc, l’amor que sentiu pels vostres fills i filles anirà envaint l’espai que ara ocupa el dolor. A poc a poc podreu respirar més fondo, agafareu alè amb més força, amb més alegria, amb més esperança.

Petits estels, mai, mai us oblidarem.