Em dic Esther Farga, vaig néixer a Mataró i tinc 47 anys. Soc cantautora i acompanyo els processos emocionals d’altres persones que venen per temes que no requereixen de tractament psicològic. M’agradaria poder explicar que vaig tenir una infantesa feliç, que els meus pares van ser persones amoroses que més o menys, malgrat les seves errades em van saber acompanyar en el camí de la vida però no va ser així i he acceptat aquesta invitació que la revista Gidona em brinda per parlar de la meva vida i de per què em dedico al que em dedico, per què tinc tant d’interès en visibilitzar la violència passiva, psicològica, emocional. Sé que hi ha molta gent que ha viscut i normalitzat la violència, que els abusos i maltractes formen part de la nostra cuotidianitat fins i tot aquelles persones que creuen no haver-ne patit, persones que han tingut vides complicades, altres que han tingut vides més standars però no saben per què la seva vida està tan complicada, sense sospitar que la vida que tenen avui pot ser conseqüència de dolors, traumes, ferides, creences i pors que venen del passat justificant-ho a vegades amb un “jo soc així”. Fins i tot les malalties, crisis econòmiques, sentimentals, trastorns de pes, tot…

Vaig perdre el meu pare amb només 6 anys i no perquè es morís si no perquè ens va abandonar, un bon dia va decidir marxar després d’enamorar-se i trair a la meva mare i deixar-li tots els deutes del negoci. Va desaparèixer de la nit al dia emportant-se amb ell a les meves dues germanes grans que aleshores tindrien aproximadament 10 i 11 anys. No sabíem on eren, si les tornaríem a veure mai… Van ser prop de 5 mesos d’incertesa i búsqueda nacional i internacional sense èxit… Gairebé 5 mesos més tard arribaven a BCN, soles, amb avió desde Puerto Rico les meves germanes.

Parlar de la meva infantesa és parlar de pobresa, misèria, segrests de menors i fuga, abusos i maltractaments per part del pare però també de la mare, mentides, traicions, infidelitats, pèrdues, manipulacions, agressions, violència, irresponsabilitats, pares infantilitzats esperant ser cuidats per nenes petites en edat de rebre atencions, guia i estima, objectivitzacions, invalidacions, absències, repressions, carències afectives però també altres moments més bonics que van quedar emmascarats per la foscor de veure com la mateixa persona que et cuida i en teoria t’estima també és la mateixa que abusa emocional i psicològicament i et maltracta. Complicat de separar les dues coses quan estan unides en la mateixa persona l’abús i l’amor… I tot exercit d’una manera inconcient perquè la violència és allò que exercim sense ser concients que l’estem exercint. Actualment i gràcies a molts anys de treball intern amb mi tinc la relació que resulta sana per mi amb ells, vaig entendre que són persones  ferides amb la seva pròpia història de vida i traumatitzats que no van tenir el coratge d’enfrentar-se al seu dolor i sanar, buscar ajuda professional més enllà de les pastilles. El meu pare segueix vivint a l’estranger, movent-se pel continent americà, afincat els darrers anys a l’Argentina, ha dedicat la seva vida a Déu i jo vaig fer el dol a tot allò i em va servir per saber com no volia ser i gràcies al que vaig viure i a totes les emocions transitades és que ho vaig convertir en un do, en una habilitat, l’habilitat de cuidar i sostenir els altres com ho vaig fer de la meva mare i les meves germanes.

Durant molts anys hagués desitjat tenir una altra vida més bonica, més de conte, la vida que imaginava que tenien els altres nens però el cert és que soc qui soc gràcies a tot el que vaig viure. Possiblement si no hagués viscut això no em dedicaria a divulgar consciència ni viuria amb tanta passió la meva feina, ni entendria i comprendria tant bé el dolor humà. El fet d’haver transitat tot aquest dolor sense pastilles antidepressives em va empoderar i em va permetre assolir la meva autonomia. M’ha brindat coratge, autoestima, determinació, saviesa, propòsits, claredat, serenitat, coherència, empatia, compassió, maduresa, comprensió, acceptació de mi mateixa, sensibilitat, i la capacitat de seguir observant-me i millorant coses en mi i això és el que em manté viva i en constant evolució, saber que el treball amb mi acabarà el dia que deixi aquest cos i que mentres visqui escullo seguir creixent, evolucionant i millorant-me com a persona perquè tenia molts números per haver-me convertit en un monstre però vaig escollir construir un món amable per mi i pels altres.

De jove era una noia molt depenent emocionalment i alhora amb molta por a rebre amor i afecte, amb un gran complexe d’inferioritat que amagava sota una falsa aparença de seguretat, amb molts números de caure en relacions tòxiques, abusives, amb perfils narcissistes, perquè això és el que coneixia i havia normalitzat en la figura dels meus pares, buscava homes dels quals jo quedava sumida en una profunda dependència emocional, buscant la figura del pare. Afortunadament l’any 2005 decideixo iniciar una teràpia i escullo tornar a la casella de sortida i començar de nou i desffaig absolutament tota la meva vida. Opto per abraçar la meva soledat, per reconstruir-me, saber qui soc sense un home al costat i fer-me càrrec del meu gran buit existencial. El dia que jo vaig poder posar límits a l’abús i dir-li a la meva suposada parella “jo no vull això per mi”, es va obrir un altre món per mi.

M’apassiona difondre consciència sobre la toxicitat de l’amor romàntic, de totes les formes de violència, especialment les passives i invisibles, que són les més difícils de detectar i la cuna de la violència física, i per això és imprescindible entendre com s’origina la violència, una violència que no té gènere, que va en les dues direccions i ho faig a través de l’espai terapèutic i també a través de la música. En l’espai terapèutic treballo amb el cos i la paraula per entendre a la persona i amb la música intento apuntar al cor a través de l’escenari, unint conciència i cançó…

Vaig estudiar la diplomatura de turisme i després vaig iniciar els estudis de psicologia però la línia de la psicologia convencional, la que s’estudia a la universitat, mai em va acabar d’interessar i ho vaig deixar el primer any, vaig trobar altres corrents i línies de psicologia per la branca alternativa, que el propi sistema no valida perquè (opinió personal) al sistema li interessa més tenir persones anestessiades amb psicofàrmacs, adaptats a una cultura i societat que produeixi sota el cost d’emmalaltir per stress, que consumeixi i que visqui per sostenir un model que fa aigües i que té a gran part de la població amb depressió diagnosticada i empastillada, altres amb una depressió encoberta, amagada sota el consum de prostitució, pornografia, sexe de consum, xarxes socials, alcohol, tàbac, drogues, jocs, adicció al treball o pantalles, compres compulsives, consum d’entreteniment, festa, i més i més consum per tapar el gran buit existencial i la real insatisfacció en la que vivim com a societat, i la gent està pagant un preu molt alt per poder sostenir aquest model de cultura i societat que fomenta el propi sistema.

Estimem com ens han estimat més el grau de treball intern o conciència que hem desarrotllat. El ser humà és biològicament amorós, si no podem sentir-lo, expressar-lo, si no podem crear vincles afectius o embogim o ens anem a tota la llista de consums i adiccions que ja he explicat, necessitem estar en relació amb altres persones i construir vincles nutritius i sans, persones que ens reflexen la bellesa que som, persones amb les que podem ser nosaltres mateixos i sentir-nos valorats, és necessari, sa, desitjable i prioritari.

En breu sortirà a la llum la meva darrera cançó que es titula “1 día +”, una cançó produïda per Alverd Oliva i que ens parla de la resiliència. Un projecte que voldria portar a les escoles per prevenir i fer conciència de tota la violència que porta l’amor romàntic, i adreçat al públic adult també.