Nascuda a Roma el 28 d’abril de l’any 2000, Victoria de Angelis és l’ànima de la banda de rock Måneskin (en danès, ‘claror de lluna’). La Vic —com la coneix tothom— va començar a tocar la guitarra als vuit anys, i poc temps després es va passar al baix, instrument que actualment toca en el grup que no només va guanyar el Festival de San Remo, sinó també la darrera edició del Festival d’Eurovisió. Juntament amb el guitarrista de la banda, Thomas Raggi, amic de la Vic des de l’institut, quan tenia quinze anys va fundar Måneskin, un grup que en poc temps ha tocat el cel. Hater de les etiquetes i els estereotips, Victoria de Angelis és d’aquelles persones a qui la música els ha salvat, literalment, la vida: als catorze anys va patir diversos atacs de pànic que la van allunyar un any de l’institut. La música, la teràpia i la gent propera van ser essencials per a la seva recuperació.

De pare italià i mare danesa, la Vic va començar tocant al carrer per als turistes i els vianants, juntament amb els altres tres membres de Måneskin: Damiano David, Ethan Torchio i l’esmentat Thomas Raggi. Ara superen el milió i mig de seguidors a Instagram. L’estètica de la Vic va de la mà amb la seva ètica personal: a ella no l’enlluernen els calés, ni els likes de les xarxes, ni els abdominals ni els restaurants cars. Ella vol persones cultes, amb un bonic somriure i, si pot ser, un bon cul. La seva missió, a través de l’altaveu que li dona la seva banda i el seu èxit, és desfer-se dels clixés sobre el gènere, ajudar les persones fràgils a sentir-se acollides i d’altres a ampliar les seves perspectives.

Tímida i reservada en la seva vida privada —ben al contrari de l’energia i la murrieria amb què l’artista es mostra als escenaris—, Victoria de Angelis va ser durament criticada pels cervells de protozou quan els paparazzi la van enxampar fent-se un petó amb una noia. Ella ho té clar: “Quan per primera vegada em vaig sentir atreta per una noia va ser una mica confús perquè no havia tingut el coratge d’anar més enllà de les limitacions que m’havia imposat. Per a la societat, ser heterosexual és la norma i, per tant, priva la llibertat d’experimentar molts matisos i facetes de l’amor. Un cop superada la inseguretat inicial d’haver de qüestionar les pròpies certeses, vaig viure la meva sexualitat d’una manera molt natural i lliure, com hauria de ser per a tothom.”

Preciosa artista del glam, de la indumentària andrògina, ulls de gata rebel, transgressora i amant dels animals, la Vic tenia clar que Måneskin havia de ser un grup que ressuscités l’esperit trencador de llegendes com Led Zeppelin o Nirvana, i la trapelleria d’Arctic Monkeys o Harry Styles. Ara són símbols internacionals, icones de la diversitat, el rock’n’roll, la diversió, l’estètica ultracuidada i les bones lletres. Ella, concretament, és ira catàrtica, professional madura malgrat la seva edat, una dona que trepitja fort, bella i inquietant, una Brigitte Bardot de l’era tecnològica.